DEBAT GENERACIÓ SANDVITX

Primer debat de l’any participants:
Moderador: Dolors Solano
Participants: Séniors (diferents grups espai sénior)
Càmera: Tirs Abril / Ines Vicente
Convidat: Alberto – Clubs Média
Preguntes plantejades per a la construcció d’aquest debat:

Les dones més que els homes?
Xantatge emocional?
Sí pare / Sí fill?
Paga jubilació baixa?
Fills amb baixos recursos o amb absència d’ells?
Fem un servei a la societat?, hauria d’estar reconegut?, en altres països ho està?.
Implica desgast? emocional, físic?
Ens complau fer aquesta acció?
La propera generació pensarà igual que nosaltres?
Penseu que tot a de recaure sobre la família, o hem d’implicar altres actors, com per exemple: la societat civil, l’estat ?.
En el context de família en què vivim, penseu que hi ha una major dependència en les relacions familiars? o sempre a estat així?
Afecta aquesta situació a la nostra salut mental? Estres, ansietat, estat d’ànim, en definitiva manca de l’estat del benestar?
Si nosaltres no poguéssim mantenir estatus de subsistència als fills, penseu que sortirian més al carrer a reivindicar els seus drets?
Nosaltres també passarem a ser l’altre part del sandvitx en pocs anys, com podem afrontar-ho?, o com podem evitar aquesta carga els fills?. Pensem que l’esperança de vida es cada vegada més llarga. Increment de malalties mentals.

ARTICLE

El passat debat ens ha portat a fer-nos una pregunta força interessant: Els fills també seran sandvitx, o les seves expectatives son diferents?
Que vull dir amb això, doncs que els temps canvien i que ens hem d’adaptar a les noves estructures socials.
Tot i que la crisi en la que ens trobem, “fastídia” una mica les bones intencions de tots plegats.
Els fills voldrien independitzar-se fins i tot abans de la edat en la que ho vam fer nosaltres, però no poden degut a la precarietat e inseguretat laboral.
Els pares, voldrien independitzar-se dels fills i començar a respirar, tan econòmicament, com en parella. Però no poden per la qüestió esmentada a dalt, i se’ns afegeix altre qüestió, la precarietat de les pensions.
Tot i que es el peix que es menja la cua, perquè no oblidem que hi ha famílies que viuen gràcies a les pensions dels avis.
Veritablement les noves generacions es podran permetre el luxa de ser diferents?, o aquesta diferencia vindrà donada per les necessitats en las que ens trobem immersos i que tal i com veiem anem a pitjor?.
Va sorgir el llarg del debat la idea de que hem criat fills egoistes, m’explico, hem volgut fer en molts casos les coses tan diferents a com les van fer els nostres pares, que potser ens hem passat una mica.
Sempra parlem sobre ser el mes independents possibles, tan econòmica com físicament, però es pot?.
Diem que tenir cura dels altres ens complau, però que a la mateixa vegada representa un desgast, emocional i físic.
Recullo la reflexió d’un participant que deia: “que la actual generació sandvitx ha augmentat degut a la manca de possibilitats laborals i al envelliment de persones amb una gran esperança de vida”. Malgrat tot reconeix que: “la generació sandvitx a existit sempre”.
Tot i que en el sandvitx ens trobem a la parella per regla general, hi ha un sentiment generalitzat de que es la dona, com a norma, la que pateix mes les conseqüències, “ojo” resposta unànime dels senyors que participaven.
Però que succeeix si estem sols, si els pares no hi son, no hi ha parella, ni hi ha fills, de seguida pensem en que no tenim mes remei que solucionar-nos el nostre futur.
Per tant perquè no fem el mateix en qualsevol circumstancia?, pot ser tenim pressió social?, què dirà la gent si no faig el que s’espera de mi?.
Molt be, però quan ens fem la següent pregunta: els fills d’aquesta nova generació han pensat alguna vegada en que en un futur tindran que cuidar dels pares? – Haurien de tenir aquesta carga? – la resposta es unànime: NO – Nosaltres ens hem de solucionar el nostra futur, molt be, quan comencem a solucionar-ho? – Que fem perquè això es faci realitat? – On ens dirigim? – La comunitat està preparada? – El municipi està preparat? – Els governs estan preparats? – Forma part del seu full de ruta a l’apartat de polítiques socials? – Els hi podem fer recomanacions? – Quines?.
Pot ser a arribat el moment (com ve diu altre participant), de saber dir NO i passar a controlar el nostra espai vital.
Hem quedaré amb la reflexió d’altre participant bastant més jove: I NOSALTRES QUE?

Tot plegat, després d’aquest debat, se m’obren un nou grapat d’incògnites.

Us felicito per l’augment de participació i implicació en el debat, tot i que encara ens sentim una mica cohibits davant d’una càmera.
Les intervencions han estat concretes i conseqüents amb el tema. S’ha mantingut el torn de respostes i (encara que hem de continuar treballant en això) hem evitat converses en petits grups.

Etiquetes: avis / matrimoni / fills / salut mental / model familiar / societat civil / estat / consciència / xantatge emocional / cuidadors no reconeguts / la dona com a cuidadora habitual / moralitat / que dirà la gent.